I tanmateix, xiula

Un llogaret soterrat
per les inclemències del temps.

Conformat majorment per:

La cripta dels mals auguris,
les besades de les manones,
les presses dels canonges,
i l’assimilació de l’status del nou lideratge.

Un complot,
dues desviacions típiques
dins una mostra…
els esperits no saben interpretar variàncies.

Plenamar fora de les coves submisses.
i la llapissera amb l’acabament en rodó
que no li fa falta fer punta,
per anotar les morts del desastre.

I xiula, a fora, sola,
omplint l’espai sonor juntament amb les remors
una nena lletja, de peus bruts de sorra,
anomeni-la Xiqueta d’Shrodinger

Qui sap si li espera la mort o la vida rere les penombres dels terrabastalls
qui sap en quina llista estadística s’encabirà,
qui sap les confusions matemàtiques que en un futur açò pot provocar.

Vida exemplar

[Post originalment publicat el 25/V/2009]

S’ajup, s’alça, corre cap a la finestra, es recolza a l’àmpit, mesura forces, compra per catàleg, baixa les escales, somriu entre dents, s’esgola per la claveguera, es banya, compra un micròfon, guarda el rebut, torna a casa, descansa, rep la trucada, es vist, un accident a l’artèria principal, una tuneladora, torna a la claveguera, demana ajuda a Donatello, surten cinc de la tapadora, ho retransmet, ho solucionen, torna a casa i s’adorm una April O’Neil satifeta.

Misogínia línia 3

I

Mentre esperava al metro em vaig adonar que hi havia un home major assegut. Dels que parlen amb desconeguts. Hi era a un parell de metres, i es va donar la santa sort que una dona va cupar un espai a l’insterstici entre ambdós. L’home li va comencar a menjar l’orella.

Li deia aquest personatge que les dones eren el pitjor. Així gairebé sense cap tipus de conversa. No es coneixien. Ella era dona. I tot i així llençava fel. Al meu si em deia, vaja peça d’home i posaria la mà al foc que la dona també ho pensava. Acte seguit va fer una dissertació sobre la violència de gènere. Assegurava que la violència era bidireccional. Que si bé els homes podien pegar a les dones per ser més forts, les dones per ser més pèrfides els maltractaven amb artimanyes femenines, com l’envenenament a llarg termini.

II

Mentre esperava al metro pensava jo que eixe home era la pitjor calanya de la història. Després va començar a relatar que havia patit l’envenenament de la seua dona, que quasi havia mort i que per sort ho havien deixat  a temps. Fins i tot la dona que tenia tanta paciència i ell havien compartit algun metge de l’hospital La Fe.

L’home era una víctima. Tenia raons per pensar així.

(Fets reals)

Ascetes del Benzé

[Post originalment publicat el 15/IV/09]

Vida contemplativa seguida d’una cita dita per una proscrita que perilla,
anàlisi, físic, de l’infinit silici immisqüit sine die, per l’inici del cul.
Sóc jo, poregós i plorós, i em fot fortor el metall fos amb sang,
que raja i assaja la marca eterna de la vida i torna en forma de sort.
que raja i assaja la marca coenta del cor roent i de lluny se sent: mort!

(Com una campanada alada a ritme de fada)

Edats

Sí, et donaré més o menys uns vuitanta anys, però no justos… mai sabràs quan finaràs.
I amb això vull que aprengues que la vida és llarga.
A canvi, destinarem esfoços a compartimentar les coses que pots fer i les que no
depenent de l’edat en la que et trobes…
Espontaneïtat total? D’acord però fins als set.
Plaer sexual? Posa-ho per la meitat de la vida…
Senilitat? és una qualitat bastant inutil, pos-la al final per a activar-la si hi ha temps.

Aconseguim així que la vida semble més curta…
“Ui, ja en tinc 36 i no m’he casat…”
“Ja no te edat de pixar-se al llit!”
“Si ja tinc la regla, serà perquè em toca ja follar no?”

I amb ella les crisis de dècada.
Com encare la meua vida per tal d’acomplir tots els meus somnis? als 20
Com encare la vida per tal de sobreviure? als 30
He fet tard per a acomplir alguns d’eixos somnis, ara que ja he encarat la supervivència? als 40

I tindràs l’edat que tindràs, però sempre et semblarà que eres massa vell per a fer certes coses.
Tindràs anys i anys per davant, però necessitaràs pensar que no tens temps.

[Post originalment publicat l'1/III/2009]

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!

Ja no és un home…

Ja no és un home, li digueren, quan assolí la senectut.
Ell retrucà.
“Ja no sóc un home per assolir una edat llindar, tampoc ho seria si per les nits disposara d’una perruca turquesa i tacons…
Ja no seria un home en el cas que cada vint-i-vuit dies, el meu cos sofrira transformacions i un llop s’apoderara del meu cos, sols pel fet que el satèl·lit lunar té una projecció circular. Tampoc ho seria si en un accident, els meus collons patissin qualsevol mal. Alguns fins i tot assumirien que en el cas que patís alguna malaltia que em deformara qualsevol part del cos, automàticament deixaria d’engreixar les llistes dels considerats mascles. Si en un concurs rural fóra l’unic individu amb penis que no poguera alçar un tronc de roure, probablement em guanyaria tembé aquest qualificatiu. O pel simple fet de no deixar un bassal de saliva als meus peus en veure passar noies en bikini. Hi ha tantes maneres de no ser home, que francament, si m’ho permets, m’alegre haver madurat tant com per a no haver de passar per aquest forat de cuc. Digues-me, persona, si ho desitges.”