Què ha de tenir tota bona peça de música per a banda?

Aquesta és una guia de les parts indispensables que ha de tenir una peça de música per a banda que es precie. Aquest escrit es pot usar tant com a manual d’estil per a les reaccions del públic com per a directors que fan les programacions en els concerts més senyalats. Què ha de tenir, doncs?

1. Un títol impronunciable pel presentador de torn. L’elecció de la dificultat de la pronúncia anirà en funció de la jerarquia que ostente el presentador que siga previst per a conduir l’acte, l’afinitat en el signe polític de l’ajuntament i la directiva i la demora en l’arribada de les subvencions. Es pot suplir un títol impronunciable per un de normal si l’autor és rus, holandès d’extrarradi o d’ascendència jueva.

2. Un inici contundent per a que el públic es pense que el concert està pensat per a ser divertit. Que ningú s’enganye, els concerts de banda estan fets únicament per al lluïment del músic, així que la peça no hauria de trigar ni dos compassos en arribar a un “molto expressivo”. Més de 10 segons de fort inicial és una concessió als assistents inadmissible per als compositors de renom.

3. El “Molto expressivo” primera part, pot apareixer sota diversos noms com “rubato”, “con sentimento”, o algun adverb anglès inventat acabat en -ly com “sentimentally”, “heartly”,”seducingly”, etc… és sols un avís al públic que significa “podeu desconnectar”. Els poc entesos assistents, que conformaran el 90 % de la platea mai no tornaran a connectar en tota la peça, així que músics, no pregunteu mai a cap espectador per un fragment concret llevat dels tres primers compassos: és de mal gust, la gent ja ha fet prou esforç canviant el sofà de casa i el “sálvame” per una incòmoda butaca o cadira de la diputació com per a que damunt se li exigisca que pose atenció al que sent.

4. Passatge animat en “mf” dels trombons. I on dic “mf” és perquè ho posa al paper. Els timpans perforats de les autoritats i dels altres valents de les primeres files són correlatius a aquest passatge però en cap cas es pot establir una causalitat clara.

5. Seguidament -sovint acompanyat per un augment d’assistents provinents dls serveis sanitaris i d’instituts de la sordesa- ve un fragment de l’obra que es caracteritza per ser un tutti animat amb un inici de la melodia com una cançó aleatòria de Nino Bravo o Rafaella Carrá. Una bona part dels assistents que encara estan atenent deixaran de fer-ho per intentar esbrinar quina cançó en concret ha servit “d’inspiració astuta” al compositor de torn. Els més agosarats xiularan la tonadeta que els ha vingut al cap. En sentit estricte, el que duu la bandera és l’únic assistent que està atenent a l’execució virtuosa dels intèrprets, únic motiu pel qual les bandes no han de deixar de tindre eixa persona essencial en qualsevol associació musical.

6. La perícia dels compositors -i el seu passat fosc com a directors de poca volada- fa que siguen conscients de la manca d’atenció que a hores d’ara està suscitant la seua obra, així que la seua reacció lògica hauria de ser el crear harmonies úniques amb linies melòdiques bellíssimes que facen embadalir els pares i amics dels músics executors, però les reaccions lògiques estan fetes per “Salieris de números” així que aquestos professionals el que fan és crear un piano súbit clavat en calçador, sense cap tipus de coherència amb el noble objectiu de deixar en evidència que tota la sala està de xarreta i així venjar-se de la seua manca de paciència musical. Sí, són gent amb una psicologia molt sana, els compositors… En eixe moment se sent l’únic diminuendo de tot el concert, perpetrat pel públic -car els músics estan genèticament preparats per no fer-ne ni un- amb l’acabament brusc de totes les converses amb un ràpid i efectiu “després t’ho acabe de contar” pronunciat amb un filet de veu que en realitat significa “quan tornen a tocar els metalls t’ho dic”.

7. El públic, amb converses banals pendents, es troba de cara amb un altre “molto expressivo”, que té una durada en el millor dels casos de 10 minuts. En ell se succeeixen diversos solos acompanyats per notes llargues dels saxos, que ho fan amb tanta delicadesa que gairebé no se senten… en el poble veí.
7.1. El solo de flautí o oboè. Té com a únic objectiu fer palès la capacitat infinita de desafinament que tenen eixos instruments.
7.2. El solo del titulat superior. És el motiu pel qual el director ha triat l’obra. Sí, pot ser fins i tot de pandereta.
7.3. El solo de malaltia catarral, comunment tos. Interpretat a duo amb el solo de bebé de 18 mesos. Usualment off-stage.
7.4. El solo contrapuntístic de 2 instruments inverosímils com per exemple tuba i requint. Bonus si els intèrprets no es parlen en la vida real. Que sone conforme el compositor ho va imaginar no és una opció.
7.5. El solo de fagot, sols en el cas que la banda no dispose d’eixe instrument. En cas contrari el solo serà de corn anglès. Si també es té cornista, el solo serà de contrabaix. La interpretació anirà a càrrec, no d’algun instrument similar, sinó d’algun aparell amb el timbre radicalment oposat, però sostingut per algú de la absoluta confiança de l’amo de la batuta.
7.6. A mode d’improvisació també es sol clavar ací el solo de nota contraaguda de la xiqueta que acaba d’entrar amb el clarinet 3r per tal que el seu uelo la puga escoltar sense confusió. Llàstima que el seu ancestre siga sord. Els colors de cara de la nouvinguda a la societat també formen part del guió.
No cal dir que en esta demostració de virtuosisme el públic resignat per no poder parlar, està intensament deixant-se dur per les sensacions que li deixa la música. Sovint amb els ulls tancats i tot.

8. Després de tot aquest peatge als egos de la banda, comença el fragment rítmic, on l’ego idolatrat és el del director. Aquest ha de demostrar que pot canviar d’un 7/8 a un 3/2 unes deu vegades consecutives sense despeinar-se. Mentrestant el músic l’únic que fa és mirar el seu paper com si li anara la vida i li la sua l’agògica de la peça. Al públic conscient se li transmet al cap i a la fi una melodia estranya i la imatge d’un moniato dalt la tarima en batuta fent aspavents, amb la qual cosa no entèn res, però no li importa a ningú això: des de quan un concert és per a que els espectadors entenguen alguna cosa?
El ritme quebrat és recolzat per una melodia de trompetes amb sordina*

9. Preparació del final. Als trombons els torna a posar mf. Els ferits arriben a la setena fila.

10. Final apoteòsic. O altrament dit asmàtic. Els ferits afortunadament no augmenten perquè tot el metall ja està cremat. S’ha de tenir en compte que els músics dolents s’han anat cremant al llarg del concert, els bons, però, ja venien cremats de casa perquè la nit anterior tingueren un sopar de moros en Villena. La manca de decibels dels vents cansats és suplida per un afany de protagonisme dels clarinets, flautes i similars que toquen amb gran presició i fumaguera de dits escales tan originals com escassament melòdiques. L’estampa es completa amb un solo de timbal a destemps.
S’ha de tenir en compte que aquestes normes no s’apliquen en el final intermedi de les obres de més d’una part, perquè els vents no estan tan cremats, degut a que es reserven per a l’autèntic final i donen una interpretació tan convincent que enganyen al públic. Aquestos comencen a aplaudir intempestivament en l’entretemps fins que s’adonen de la cara de mala hòstia del mestre director.
(*)A l’autor li la sua el caràcter sonor diferenciat que fa una trompeta amb sordina, ell soles busca generar el caos quan totes les sordines són llevades de la trompeta i deixades caure delicadament des d’un metre d’altura.

~ per cramernadir a 17/12/2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: