Sistema

He escoltat últimament un auge significatiu de veus que s’encabirien dins de l’apel·latiu “antisistema”. Sóc conscient de com de repudiat està el terme per aquells que som la població que el nodreix de significat, però que se’m permeta la simplificació.

Moltes d’eixes veus, normalment les de gent que ha format part d’ells des d’abans de la crisi actual o amb un mínim d’inquietut sobre el tema, filen un discurs coherent amb la relació que és i la que hauria de ser entre el conjunt de persones que formen una comunitat administrativa i la seua administració. El que em preocupa en canvi és que, degut a l’augment de la precarietat en tots els àmbits imaginables, un increment de massa crítica engreixant allò “antisistema” ha augmentat tant fins al punt de modificar abastament el discurs hegemònic d’un conjunt, per definició, heterogeni.

Un dels punts que més em fan que pensar és sovint, l’anàlisi poc crític del sistema en el qual vivim per part de les masses. El discurs de la dreta, el que ha sigut posat en l’agenda, pel qual s’aposta per una privatització de tota gestió per tal d’augmentar la seua eficiència, ha sigut adoptat sui generis per una munió d’acrítics esquerranosos que si bé identifiquen el mateix problema -la manca de serietat de gairebé totes les administracions per maximitzar el bé comú- no posen el mateix remei, sinó al contrari: en compte d’una privatització massiva, un canvi de paradigma, de marc, en definitiva, de sistema.

El problema rau en què per a fer aquesta crida al canvi de regles del joc, s’ha d’haver demostrat que les regles no serveixen, i ací és on es troba la meua principal crítica: que sols es cerca un canvi, perquè al canvi se li imbueix una aura de millora per se.

L’exemple més paradigmàtic d’açò és quan es pregona que s’han d’abolir els partits polítics, o almenys els polítics professionals. Hem de tenir clar per quin altre model s’està apostant i fer un pas ferm en eixa direcció. Aquest discurs, si no és té en ment -no fa falta expressar-ho de forma explícita- que l’abolició de la política professional comporta una major responsabilitat individual, o qualsevol altra fórmula possible, sols és un àcid que poc aporta a la societat en conjunt.

I què volen dir quan expressen el seu rebuig a la política o altres discursos semblants? Doncs simplement estan apostant per un canvi de marc degut a que el que hi ha pintat a dins no els agrada, el qual és un error de concepte important. El mateix error que es fa apostant per un centralisme degut a la mala gestió d’algunes autonomies.

No s’hauria mai de canviar un sistema  perquè se n’estiga fent un mal ús. En el millor dels casos s’haurien de millorar els mecanismes del control de dins su per a que les corrupteles, els beneficis a les elits i tota la resta de vicis, es limiten en la mesura d’allò possible. Així que quan una persona aposta per un canvi de sistema amb eixes premisses; primer, la seua recepta és errada per al seu anàlisi i segon, és un “prosistema” més.

Però llavors no hauriem de ser prosistema tots degut a que tots els problemes són de mal ús i que el sistema és molt més adaptable del que ens han venut? Doncs sí i no.

Per una banda, sí, perquè gairebé qualsevol anhel de la col·lectivitat pot tenir cabuda en un sistema democràtic, tot i que com més s’allunye de la inèrcia social, més difícil serà plasmar-ho en les regles de joc. Per exemple, és més fàcil que l’administració modifique un pla general per al canvi d’ús d’una parcel·la que si el conjunt d’habitants volguerem canviar algun paràgraf de la constitució. Ambdós modificacions són possibles dins del marc base però no són igual de senzilles d’aconseguir.

Però per altra banda, tot sistema té unes línies roges que no es poden creuar sense desvirtuar-lo tant que es quede sense cap raó de ser. És a dir, el sistema podria adaptar-se a un estat espanyol republicà però no a un que prescindira d’eleccions democràtiques, per posar un exemple. En eixe cas, si el nostre anhel com a éssers socials va més enllà d’allò possible com a sistema, és el nostre deure, ara sí, lluitar contra eixe status quo i reformular-lo.

Així almenys és com entenc jo el que és l’organització de la societat, així que mitjançant les meues definicions em declare “antisistema” perquè l’organització en un estat espanyol no es correspon amb la meua identitat nacional, que hauria de ser únicament dels Països Catalans -en tant que és un territori amb una mateixa identitat lingüística- i perquè l’altra linia roja de l’actual sistema que és la supremàcia dels poders econòmics respecte als interessos de la gent de classe obrera xoca frontalment amb el meu pensament.

I mentrestant? Mentre faça esforços per a aconseguir l’organització que millor em represente, també intentaré millorar l’actual sistema, ja que fins i tot en unes regles de joc sinistres i els daus trucats, es pot fer una gran partida.

~ per cramernadir a 31/12/2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: