[Post originalment publicat l’1/III/2009]

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!

~ per cramernadir a 15/04/2013.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: