Diplomàcia

L’alcaldia de Milà, intercedeix pels interessos de Venècia en l’assumpte més important des de la fundació de la ciutat. S’estableix correspondència fluida amb el govern del Regne Unit, fonamentalment en anglès a excepció dels buona sera,  i arrivedercis abjectes que perpetren -amb intencions diferenciades- ambdues parts. El govern italià fixa la seua postura amb un silenci administratiu vers les negociacions bilaterals.

La contraprestació és el tema més espinós. Cameron ha de fer tombarelles per a que els beneficis no recaiguen soles en els habitants del territori britànic d’ultramar anomenat Gibraltar. Entèn que per a fer front al cost polític que suposa cedir, és conscient que alguna millora econòmica els ha d’oferir als habitants de l’illa metròpoli.

“Amb l’alcaldia de Suez no vam tenir cap problema, de seguida es va acordar el pagament amb obres d’art i el trasllat d’un parell d’ermites del segle XVII. Amb Marroc sols vam acordar que els pagariem amb diners a terminis bastant assumibles… I vam intentar fer el tracte amb el govern espanyol, però tenien unes pretensions inassumibles al respecte d’humiliar-nos públicament tot i acceptant la supremacia del seu estat en la cursa per la prima de risc” Resava un fragment de la missiva que anaven a enviar a Downing Street, escrit en un mac a l’ajuntament de Venècia, pel becari Antonioni, al dictat del regidor de cultura, i sota l’auspici de mitja dotzena de comissions fetes ex profeso per a l’assumpte.

La reacció d’ira es traspuava pel to passiu-agressiu del missatge de tornada: “Suez és una punyeteri aixeta!! L’estret, en canvi,  té un cabal inabastable. La fita que vosté em demana passa per un estudi del tema molt més acurat!!! “

En efecte, el fet de barrar les aigües de l’estret és un projecte que a totes llums semblava una bogeria, i en referèndum els britànics van desestimar la cesió de l’espai marítim per a les obres per un amplíssim marge.

El diari britànic The Independent publicà en primera plana, com tots els diaris nacionals, els resultats del referèndum, i titllaven de ridícules les intencions dels venecians d’assecar el mediterrani per tal d’erradicar els problemes d’inundació de la seua ciutat.

Amol Rajan,l’editor del periòdic, però, no podia dormir la nit de la consulta i li deia a la seua dona: “Sí, és italians són ridículs, però he hagut d’escamotejar informació a l’opinió pública per a no ser la riota internacional: un alt percentatge dels “NO” venia motivat per la campanya d’un grup molt actiu en les xarxes socials que havien esbombat fins fer-ho trending topic el hashtag #SaveIbiza assumint que si la illa deixava d’estar rodejada d’aigua, els seus visitants deixarien d’estar rodejats d’alcohol en anar-hi. És a dir, si Pachá hagués estat a Sitges, probablement en una dècada, Àfrica i Europa s’hagueren unit per terra sense cap remordiment”

~ per cramernadir a 22/10/2013.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: