Maniquís de ferro colat

En els pretèrits temps de la mancança del petroli per desconeixença, i per extensió del diabòlic plàstic, una empresa bàvara del textil va fer un conveni amb l’alt forn de la cantonada per a la producció en massa de figures humanes fèrriques (o ferroses). La intenció era la que es pot imaginar en una empresa de textil demanant figures humanes: vestir-les amb les millors gales de la casa i exposar-les al darrere d’un vidre amb llums cridaneres i reclams amb preus barats.

Les figures, lògicament en tons grisosos, i amb una massa que superava de llarg la d’un humà convencional, degut a que eren massisses per no saber com balmar-les, havien d’ésser transportades mitjançant tracció humana durant el carrer i mig que separaven ambdues empreses. Hans, un dels individus destinats a fer aquesta tasca, va pensar que no faria falta cap tipus de material auxiliar per a dur les figures, ja que la proximitat del trasllat indicava que entre tres persones es podia fer bona feina.

Els maniquís estaven vestits, amb una sort de teles forjades, per un error de concepte que els de l’alt forn no van saber apreciar. A Hans no li suposà cap problema moral el traslladar figures ja vestides però a l’empresa textil sí, així que no va valorar la feina de transport dels humanoides i va exhortar als forçuts homes de tornar per on havien vingut.

S’havien passat mig matí fent una feina que s’havia de desfer, així que conjuntament amb el cansament, la frustració va aparéixer a mig camí de tornada. Hans, com a cap de colla va decidir que  era l’hora d’esmorzar i els seus homes amb entusiasme van obeir l’ordre. Un dels subordinats va preguntar sobre què feien amb les figures que estaven retransportant, i la resposta unànime dels treballadors fou que ningú seria capaç de robar una cosa tan pesada i tan inútil.

Llavors que feren l’àpat al bar de sempre, a unes tres illes de distància. Es demanaren les prescrites per la norma no escrita cerveses rosses de barril, i  es feren els acudits verds de rigor, amanits per un masclisme lògic de principis de segle XX. Quan tornaren a per les estàtues van veure molta gent al voltant d’elles. Hans no entenia res. Inclús hi havia un surtit de monedes de diversos colors i grandàries als peus de la figura. Dissimuladament preguntà a un avi amb cara d’afabilitat alemanya: “Què passa aquí?” i l’ancià li respongué “hem descobert als millors mims de tot Munic”

~ per cramernadir a 24/12/2013.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: