Maniquís de ferro colat

•24/12/2013 • Feu un comentari

En els pretèrits temps de la mancança del petroli per desconeixença, i per extensió del diabòlic plàstic, una empresa bàvara del textil va fer un conveni amb l’alt forn de la cantonada per a la producció en massa de figures humanes fèrriques (o ferroses). La intenció era la que es pot imaginar en una empresa de textil demanant figures humanes: vestir-les amb les millors gales de la casa i exposar-les al darrere d’un vidre amb llums cridaneres i reclams amb preus barats.

Les figures, lògicament en tons grisosos, i amb una massa que superava de llarg la d’un humà convencional, degut a que eren massisses per no saber com balmar-les, havien d’ésser transportades mitjançant tracció humana durant el carrer i mig que separaven ambdues empreses. Hans, un dels individus destinats a fer aquesta tasca, va pensar que no faria falta cap tipus de material auxiliar per a dur les figures, ja que la proximitat del trasllat indicava que entre tres persones es podia fer bona feina.

Els maniquís estaven vestits, amb una sort de teles forjades, per un error de concepte que els de l’alt forn no van saber apreciar. A Hans no li suposà cap problema moral el traslladar figures ja vestides però a l’empresa textil sí, així que no va valorar la feina de transport dels humanoides i va exhortar als forçuts homes de tornar per on havien vingut.

S’havien passat mig matí fent una feina que s’havia de desfer, així que conjuntament amb el cansament, la frustració va aparéixer a mig camí de tornada. Hans, com a cap de colla va decidir que  era l’hora d’esmorzar i els seus homes amb entusiasme van obeir l’ordre. Un dels subordinats va preguntar sobre què feien amb les figures que estaven retransportant, i la resposta unànime dels treballadors fou que ningú seria capaç de robar una cosa tan pesada i tan inútil.

Llavors que feren l’àpat al bar de sempre, a unes tres illes de distància. Es demanaren les prescrites per la norma no escrita cerveses rosses de barril, i  es feren els acudits verds de rigor, amanits per un masclisme lògic de principis de segle XX. Quan tornaren a per les estàtues van veure molta gent al voltant d’elles. Hans no entenia res. Inclús hi havia un surtit de monedes de diversos colors i grandàries als peus de la figura. Dissimuladament preguntà a un avi amb cara d’afabilitat alemanya: “Què passa aquí?” i l’ancià li respongué “hem descobert als millors mims de tot Munic”

Bernard

•18/12/2013 • Feu un comentari

Bernard ancora les seues frases en un semipla,
Bernard facilita les operacions mitjaçant imbrincats proxies,
Bernard és el present amb capa brodada d’anys vint i casc de viatjant del temps de Neutrex.

Bernard agafa les puntetes caigudes dels cigarrets i fa manualitats que ven per internet,
fa bombolles de sabó i les premsa entre dues pàgines d’un llibre vell,
té de pagina d’inici del seu navegador els Google doodles del 1985.

Bernard va naixer al segle XVI i en el 20 d’abril d’aquest any en fa 43.La seua dona va morir al mateix segle que va nàixer, i els seus fills en el següent.
Bernard els enyora, però en el segle XXVI es retrobarà amb ells.

Bernard conclou la seua vida en un estat aparent en càpsula de neoprè
Recorda massa bé perquè no vol viatjar més,
Bernard mor d’avorriment.

Art aleatori

•08/12/2013 • Feu un comentari

Untitled-3

 

 

 

 

 

 

 

Peça aleatòria feta programant amb el Visual Basic for Aplications de l’Excel.

Veïns

•04/12/2013 • Feu un comentari

Els veïns criden, i nosaltres, també veïns, no ho fem, per tant hi ha alguna cosa que no funciona. Els veïns, a més, solen ser de l’estil de Paquita, Ernesto el mecànic, coses així, i òbviament nosaltres, també veïns d’altres habitants del mateix bloc no som així. Sobre el paper, i tirant mà d’etimologia en el sentit més barroer de la paraula, per a ser veí fan falta massa poques coses. És simplement un gest de proximitat relatiu a l’ésser de referència el que ens posa en eixe estàtus de veïnatge.

Posem per cas que visc al carrer de les Flors de maig Nre 12 pis 3r porta 6 a la bonica ciutat d’Ontinyent. En el portal de ma casa, els meus veïns són els del 8, 10, 14, 16 i les finques d’enfront que per algunes peculiaritats urbanístiques són el 17, 19, 21, 23… Però si me’n vaig a Xàtiva i em trobe a un del carrer de les flors d’Abril, no creieu que li diré veí? I si en Kuala Lumpur, em trobe a Pepe el del terme? L’home que viu a una caseta enmig de les muntanyes es mereix el veïnatge! Açò il·lustra el fet que en el fet de ser veí influeix el lloc de residència propi, el lloc de residència de la persona objectiu i, el marc des d’on es fa la valoració.

Tenint en compte aquestes conclusions, la manipulació del veïnatge hauria de ser obligada: Que Juan el del primer segona  posa la música a tota pastilla, doncs agafem com a marc de referència el saló de casa i com a espai d’aglutinament veïnal els habitants soles de les cases en les comparteixes replà. Que el teu amic Kevin José d’Honduras és tan pròxim a tu que vols sentir-te’l més a prop del que és, doncs agafes com a marc de referència l’oceà Atlàntic i anomenes veïns a tots els que en un sentit ampli ens beneficiem de dites aigües.

En el món de les subjectivitats, qui no s’aprofita és que és objectivament ignorant.

La venjança de l’arbre mort.

•03/12/2013 • Feu un comentari

He aconseguit el tall perfecte amb la malvada proporció DIN A4
pretinc que tots els meus afers es convertisquen en èxits per aquesta malastrugança.
Si hi ha un déu, i permet aquestes seccions a les falanges,
la seua omnipotència i filldeputisme està fora de tot dubte.
Amén.

Inclemències

•28/11/2013 • Feu un comentari

Ras i curt, les inclemències del temps ja no són el que eren. Per molt que els homes del temps intenten persuadir-nos que “mai, des que es fan medicions, havia plogut tant en el primer terç d’octubre” o bé que “les ràfegues han superat els 200km/h, velocitat mai aconseguida en Sòria”, l’opinió a peu de carrer és que no, que les coses van calmant-se com aquell que diu a pas lleuger.

No enarbolaré la bandera en contra del canvi climàtic. No parle d’això quan faig eixes afirmacions i hi ha gent molt més preparada que jo per a dir eixes bajanades. Si la fúria de l’oratge ja no és el que era és simplement un estat de les meues expectatives. Quan un individu, necessita per a la seua salut mental un canvi radical en l’afer social, té l’opció de clavar-se en assemblees, contraassemblees, coordinadores, i comités horitzontals, però també té l’opció de resar, si ja ha comprovat el rendiment -en termes purament físics guany/hora- que provoca la primera opció. Si s’és ateu, doncs tampoc li casa massa bé això de demanar al diví, cosa que és el cas que em passa a mi.

Així que gafes un diari vell i t’adones dels tifons devastadors, huracans fantasmagòrics i pedregades mítiques que hi poblen entre les pàgines grogoses i fas la comparació amb l’estat actual de les coses: que si un home de Cuenca mor, que si se li han endut els cotxes a un poblet de Terol, res destacable.

El fet és que si cerque un vendaval que desmonte l’status quo, potser és que siga tan curt com semble.

Respira mirant l’horitzó

•25/11/2013 • Feu un comentari

Al vals de la lentitut,
on es couen les paraules, les tendres, les boges interjeccions de fava que m’encisen,
filoses, com l’olor de l’esparadrap, l’acabat de posar , en color carn i
en color sèpia de les nostàlgies de tots els nostres ahirs.

Berenant en la calma del solstici de l’alba, com els vaixells del XVIII
plens de futurs orfes de les veritats que se soterren de minut a minut,
en el dansar de totes les eternitats que ens puguen passar juntes,
i pregant en les ànimes dels errants per a que només intersectem per a gaudir.

En els cobriments de cor que no ens seran damnificats rau la bellesa,
i en la bellesa trau la força el capoll de la flor de la nostra passió cada dia,
i germina la tranquil·litat en desvincular tota pressa amb la senectut,
i anem a parar sempre cap al principi,
cap a les voluntats, les marques afectives i els perfums retrotraients.